Joordi Idees d'un enginyer / periodista que viu la tecnologia

31jul/140

Temps d’interluni

El silenci també és un atzucac
i també es diu amb silenci.

Potser
cap gest no és tan clar i tan transparent
com tu pensaves, i ara sents l’ofec
de tants gestos sobrers.

Potser el costum
t’ha convertit en aquest personatge
hieràtic i solemne que malviu
entre la por terrible a veure’s nu
i el terrible desig de despullar-se.

Miquel Martí i Pol

Filed under: General No Comments
6feb/140

De llibertat de premsa, de mitjans “lliures”…

Per estrelles que s'alineen, casualitats, bogeries i coses vàries, durant dos anys i mig vaig estar amb en Pau, l'Edu i en Cugat fent un programa a COMRàdio primer, La Xarxa el darrer mig any, on amb l'excusa d'emprendre parlàvem de quasi tot. Era els dissabtes a les 15h, una mala hora, però per l'EGM i les descàrregues i reemisions de les ràdios locals sembla que algú ens escoltava. Sent sincers, seria lleig que no reconegués que vam entrar verds i vam sortir més madurets. Si explico això és perquè darrerament es parla molt de la llibertat dels mitjans i de les tendències que tenen o agafen i m'agradaria explicar la meva experiència i donar el meu punt de vista.

Tècnicament Comràdio / La Xarxa depèn de la Diputació. Vam començar el 2010 sota un mandat socialista i retallats el 2013 amb les tisores de CiU i companyia un mes després que ens diguessin que ens renovaven i que ja podíem anar pensant un format televisiu per la temporada següent. Coses (extranyes) que passen. Però el que si que és cert és que durant tot aquest temps no vam tenir mai cap mena de però amb els temes a tractar. Per part dels caps de programes que vam tenir, la Núria de José primer i el Jordi Sacristán al final, sempre vam tenir carta blanca, via lliure. Per Empenta va passar una ministra com Cristina Garmendia, algun diputat del Parlament de Catalunya, el director general de Mediapro Jaume Roures, Javier Solana, Gabriel Masfurroll, Xavier Gabriel, emprenedors, empresaris, la línia dura del sistema, podríem dir, però també Arran, Enric Duran, La Directa, Coop 57 i molts d'altres pertanyents als moviments mal anomenats alternatius que van dir veritats com punys de les que no sempre s'escolten als mitjans. I això és una cosa de la que estic orgullós. Per una part per haver donat veu a gent que no té veu als mitjans "tradicionals", però per l'altra per haver pogut fer-ho sense cap mena de recriminació. Mai, i quan dic mai és mai, se'ns va qüestionar un convidat, un contingut o alguna cosa que s'hagués dit. I no ens vam mossegar la llengua. Ni amb un govern ni amb l'altre.

Per tot això quan es diu que de vegades es condicionen continguts als mitjans públics no sé que dir. Potser de vegades sí, però d'altres no. Jo no ho he viscut, segur que d'altres sí. Vaig tenir la sort de poder pensar i fer el programa que volia, de poder explicar i qüestionar... Potser no tot és tan fàcil com diuen ni tot és blanc o negre. De vegades ataquem mitjans sense coneixement de causa, i no és just. Al final, l'important és que ens plantegem que no existeix l'objectivitat al periodisme. I aquesta (potser) és la clau de tot el que hi passa al voltant.

Filed under: General No Comments
24abr/130

Racisme de TN i roses (o el jo no sóc racista)

Ha passat una altra vegada el dia de Sant Jordi i amb la gent de Gràcia amb Cuba hem tornat a posar-nos a vendre roses per tirar endavant el projecte d'intercanvi que tenim entre mans amb el projecte Sociocultural La Camorra de Puerto Esperanza, a Cuba. Un any més hem plantat la paradeta, i aquest any alguna cosa més que ja explicaré més endavant, i ens hem posat el barret de venedors. El més curiós és que hem venut roses solidàries però ens ha costat dir amb quina finalitat. Molta gent no és racista, no té problemes, fins que es toca Cuba. Per entendre-ho repassem el que va passar l'any passat...

23 d'abril de 2012. 9h del matí. Amb tots els bàrtuls ens plantem a Còrsega entre Rambla Catalunya i Passeig de Gràcia. Material: taula, senyera, roses i un cartell que deia "Roses solidàries amb el projecte La Camorra de Puerto Esperanza, Cuba". No és per res, però les roses eren maques. Ben embolicades amb un tros de tela d'espart quedaven resultones comparat amb les cutrades que ens envoltaven. Tot i així veníem poc. És més, hi havia gent que s'acostava i les demanava, i al veure la paraula Cuba deien, "ai, és igual, que son per Cuba, no les vull". Així de clar. I no era un. Racisme silenciós, pensament únic imposat pels mitjans.

13h. Solució dràstica: treure el cartell. Comencem a vendre. Les parades del voltant baixen preus. Nosaltres mantenim. I ens les treuen de les mans. A ells no. Diferència? Ja no hi posa Cuba. Ara només són roses solidàries. Acabem el dia amb èxit rotund i fins i tot venent-ne a l'alcalde Trias (a qui sí que expliquem que son per Cuba, òbviament).

I fent el beure de després ens plantegem el problema, el que anomenem racisme de TN. Perquè si enlloc de Cuba hagués dit Ruanda o Senegal (amb tots els respectes i demagògia que sé que hi ha en l'afirmació), no hauria passat res. És un altre context del que es parla diferent. Però Cuba per molts vol dir Castro, vol dir unes connotacions polítiques que ara no em posaré a valorar però que generalment es veuen negativament. Però la realitat és diferent. Per nosaltres darrera Cuba hi ha una gent, unes cares, unes família, uns amics, la nostra família cubana. I aquests germans no trien on neixen. No trien el que els envolta. Però sí que lluiten per canviar-ho amb coses com el projecte. El que passa és que al nostre voltant hi ha molt valent. Valent de cap de setmana o de TN, valent progre per certes coses i no per altres. Valent que diu que no és racista però que ho és com el que més. I que sense saber-ho ho exterioritza no comprant unes roses perquè hi posa Cuba.

A tots aquests els convido que el proper juliol vinguin a un dels actes que organitzem amb els nois del projecte que ens visitaran a Barcelona i que, quan s'acabi, mirin a la cara al Luismy, al Yansel, la Nana, l'Eduardo, la Daike, la Saira, el Pito, el Manolito, la Puchucha, l'Ana Lourdes i la Yadila i els diguin que no connecten única i exclusivament per haver nascut a Cuba. Ja us dic que ells no ho entendran. Això sí, aquests valents segur que després, quan es girin, murmuraran, "ep, però jo no sóc racista, eh?"... Però no cal imaginar, que aquesta situació no passarà. No tindran collons de fer-ho.

8abr/130

Fotos: Desallotjament del Casal Popular de Gràcia

El migdia del 8 d'abril de 2013 els Mossos d'Esquadra han desallotjat el Casal Popular de Gràcia, al carrer Ros de Olano cantonada amb Torrent de l'Olla. Portava ocupat 11 anys.

29gen/130

Fotos: Desallotjament de l’edifici okupat al carrer Jesús de Gràcia

Dissabte 26 de gener em van despertar d'hora. Les unitats d'antiavalots ARRO i BRIMO dels Mossos d'Esquadra van desallotjar un immoble situat al Carrer Jesús número 11 del barri de Gràcia de Barcelona. Feia una setmana que un grup de joves s'havia instal·lat en aquest edifici abandonat, amb la intenció de convertir-lo en un nou espai autogestionat que esdevingués punt de trobada i de dinamització del teixit social del barri.

Les imatges parlen soles.

20gen/130

Agraïment

Agraeixo moltes coses
a aquells que no estimo.

L’alleujament amb què admeto
que són més afectes a algú altre.

L’alegria que no sóc jo
el llop de les seves ovelles.

Hi estic en pau
i sóc lliure respecte d’ells,
i, això, l’amor no ho pot donar
ni tampoc ho pot prendre.

No els espero, anant amunt i avall
de la porta a la finestra.
Pacient,
gairebé com un rellotge de sol,
entenc
allò que l’amor no entén,
perdono
allò que l’amor no perdonaria mai.

Des de l’encontre fins a la carta
no transcorre una eternitat,
sinó tot just uns quants dies o setmanes.

Els viatges plegats sempre són reeixits;
els concerts, escoltats de grat;
les catedrals, visitades;
els paisatges, clars.

I quan ens separen
set muntanyes i rius,
són muntanyes i rius
ben coneguts dels mapes.

D’ells és el mèrit,
si visc en tres dimensions,
en un espai ni líric ni retòric,
amb un horitzó autèntic i canviant.

Ni ells mateixos saben
tot el que no duen a les mans.

"No els deixo a deure res",
diria l’amor,
plantejada la qüestió.

Wislawa Szymborska
Traducció de Josep M. de Sagarra

7gen/130

L’home i els núvols

Tant parlar de núvol, de cloud i les coses es poden dir de forma molt senzilla...

Un home mira els núvols. Eternament
els seus ulls -els meus ulls- guaiten enlaire
els arxipèlags blancs que al cor de l’aire
es desfan i reneixen inútilment.

Lentament es transformen al grat del vent.

La seva bellesa no dura gaire,
però hi ha un núvol per cada moment.

Màrius Torres

1gen/131

Sessió de fotos: Un matí d’eleccions amb Artur Mas

Aprofitant les eleccions al Parlament de Catalunya del passat 25 de novembre i que el col·legi on vota el president de la Generalitat Artur Mas queda a prop de casa, vaig anar a fer unes fotos del moment en qüestió. Aquí deixo l'humil resultat.

28jun/120

Amb un somriure i més força que mai

"Vols vendre aigua amb sucre tota la vida o vols venir amb mi i canviar el món?". Diu la llegenda que aquesta pregunta va fer que l'any 1983 el president de Pepsi, John Sculley, abandonés la direcció de l'empresa de begudes per passar a dirigir Apple. Una pregunta, un canvi brutal. De tenir el plat a taula a jugar-te-la a anar a un Apple que en aquells temps començava a créixer i ni s'esperava arribar a ser el monstre que és ara.

Què buscava Sculley amb aquella decisió? Fàcil: sortir de la zona de confort. Parafrasejant Guardiola, Sculley era el puto amo de Pepsi. Ho tenia tot. Era un dels directius més joves dels Estats Units. Tenia fama, poder, feia les millors campanyes. Però no era feliç. No se sentia ple. I es va llençar al buit.

A tots els nivells, siguis peó o directiu, ens podem trobar que ens falta alguna cosa, que caiem en la rutina, que a l'aixecar-te al matí no ho fas amb la motivació de sempre. I cal saltar. Jo, per exemple, ho acabo de fer. eyeOS m'agrada, hi crec, però vull mirar més enllà. Continuo estant en el projecte i sent un dels responsables del miracle d'eyeOS: que se'ns conegui. Però alhora ara mateix sóc en una caiguda lliure passant-ho teta, amb tot de projectes al meu voltant. Com diuen a La Haine, però, allò important no és la caiguda, sinó l'aterratge. I en això estem. En mirar de caure de peu. Però amb un somriure i més força que mai.

6feb/120

Només som un peó, però al costat moralment correcte

Una de les persones que el món on sóc m'ha portat a conèixer és en Peter Sunde. Pel nom molts no el coneixereu però quan t'han fet un Simpson amb la teva cara vol dir que alguna cosa gran has tingut entre mans. En Peter va ser un dels creadors de The Pirate Bay, un motor de cerca i, alhora, rastrejador amb el qual podem buscar qualsevol tipus de contingut multimèdia per descarregar. Per fer-nos una idea de la seva magnitud va arribar a controlar una quarta part del tràfic d'Internet. Podria explicar coses que he après parlant amb ell i mil i una anècdotes viscudes, però si avui li dedico un post al blog és per compartir una reflexió seva. Fa pocs dies els tribunals suecs van confirmar que els feien culpables de facilitar l'intercanvi d'arxius i els condemnaven a un any de presó i una multa de 5 milions d'euros. El que trobeu a sota és l'escrit traduït que en Peter ha fet al seu blog sobre el tema. Llegiu-lo. I Compartiu-lo. Val molt la pena, de veritat.

Maintain. Hardline. Kopimi.

Avui hem sabut que no han acceptat la nostra apel·lació del cas The Pirate Bay a la Cort Suprema.

No estem sorpresos per això. Els casos judicials anteriors han estat plens de corrupció. De tenir el ministre de Justícia pressionat pels EUA per fer il·legal el cas de TPB, a que l'oficial de policia responsable de la investigació (Jim Keyzer) "simplement" aconseguís una feina a la Warner Brothers la setmana abans que jo passés de testimoni a sospitós, als jutges en les causes judicials que són o bé membres de mesa, o en un cas, l'actual president de la junta directiva de l'entitat sueca en pro dels drets d'autor. Estava clar per a nosaltres que la Cort Suprema de Justícia - on molts dels els jutges fan un munt de diners amb els seus propis drets d'autor - seria difícil que desestimés el cas. Tot i que la majoria de la gent volia que el cas fos desestimat. Tot i que és un dels casos més importants per a tota la UE.

Suècia parla molt sobre el tracte d'Internet. Gasten un munt de diners i temps en ajudar a activistes de tot el món. Però qui són aquestes persones que estan tan orgulloses d'ajudar? TPB ha estat un dels moviments més importants a Suècia en pro de la llibertat d'expressió, de la feina contra la corrupció i la censura. Totes les persones involucrades en TPB en algun moment han estat involucrats en tot, des de projectes de filtracions famosos a ajudar la gent a la primavera àrab. Hem lluitat contra la corrupció a tot el món. Hem promogut la igualtat d'oportunitats de les nacions pobres de tot el món. Hem aixafat el monopoli de la informació. Els nostres més propers, molts dels que han ajudat en la construcció de TPB, han estat esmentats com a possibles guanyadors del premi Nobel de la Pau. No estic presumint, estic dient això per assegurar-me que la gent entengui que estem fent el correcte. No he vist la indústria de l'entreteniment ajudar a ningú sinó a ells mateixos.

Suècia no està acostumada a la corrupció. O més aviat, Suècia no està acostumada a veure realment la corrupció que hi ha. La societat està construïda sobre la idea que tothom té alts valors morals i l'ètica en els sistemes jurídic suec. La globalització del món ha canviat. El lobby de l'entreteniment ha intimidat Suècia. I no només Suècia. Veiem això en legislacions com la SOPA, PIPA, ACTA, IPRED, IPRED2, TPP, TRIPS, només per anomenar-ne unes quantes. Totes aquestes legislacions tenen el mateix objectiu: assegurar-se que el control d'Internet va als rics que ja tenen algun tipus de control extern d'aquest.

Jo sóc només un de molts milions que m'aixeco en contra d'això. Tot i que el resultat (al qual encara no hem arribat) no és favorable per la meva situació personal, l'objectiu final pel què estem lluitant és molt més important que algunes lluites personals. Viuré sense ser ric - que és fàcil quan no ets ric ara - la resta de la meva vida. Viuré amb la sentència que m'imposaran al final - i acabaré el meu llibre. La lluita continua, amb o sense mi, jo només sóc un peó. Però almenys sóc un peó al costat moralment correcte. Em sento orgullós del que he fet i jo no canviaré la meva participació en ella de cap manera. De fet, crec que podria haver fet molt més per la lluita. I ho faré.

Avui t'animo a assegurar-te que la indústria de l'entreteniment no es beneficïi de tu mai més. Deixa de veure les seves pel·lícules. Deixa d'escoltar la seva música. Assegura't de trobar formes alternatives de cultura. He fundat Flattr.com, que permet donar suport a les persones que creen directament en lloc d'anar a través de la indústria de l'entreteniment corrupte. Fes-ho servir en solidaritat amb els creadors i amb els teus conciutadans. O inicia un competidor. Difon i participa en la cultura. Fes remix, reutilitza, usa, abusa. Assegura't que ningú controla la teva ment. Crea nous sistemes i tecnologies per evitar la corrupció. Inicia una religió. Comença la teva pròpia nació, o compra'n una. Compra un autobús. Fes-lo miques.

Actua sempre amb intenció i conserva el kopimi de línea dura.

Peter Sunde / @brokep