Racisme de TN i roses (o el jo no sóc racista)
Ha passat una altra vegada el dia de Sant Jordi i amb la gent de Gràcia amb Cuba hem tornat a posar-nos a vendre roses per tirar endavant el projecte d'intercanvi que tenim entre mans amb el projecte Sociocultural La Camorra de Puerto Esperanza, a Cuba. Un any més hem plantat la paradeta, i aquest any alguna cosa més que ja explicaré més endavant, i ens hem posat el barret de venedors. El més curiós és que hem venut roses solidàries però ens ha costat dir amb quina finalitat. Molta gent no és racista, no té problemes, fins que es toca Cuba. Per entendre-ho repassem el que va passar l'any passat...
23 d'abril de 2012. 9h del matí. Amb tots els bàrtuls ens plantem a Còrsega entre Rambla Catalunya i Passeig de Gràcia. Material: taula, senyera, roses i un cartell que deia "Roses solidàries amb el projecte La Camorra de Puerto Esperanza, Cuba". No és per res, però les roses eren maques. Ben embolicades amb un tros de tela d'espart quedaven resultones comparat amb les cutrades que ens envoltaven. Tot i així veníem poc. És més, hi havia gent que s'acostava i les demanava, i al veure la paraula Cuba deien, "ai, és igual, que son per Cuba, no les vull". Així de clar. I no era un. Racisme silenciós, pensament únic imposat pels mitjans.
13h. Solució dràstica: treure el cartell. Comencem a vendre. Les parades del voltant baixen preus. Nosaltres mantenim. I ens les treuen de les mans. A ells no. Diferència? Ja no hi posa Cuba. Ara només són roses solidàries. Acabem el dia amb èxit rotund i fins i tot venent-ne a l'alcalde Trias (a qui sí que expliquem que son per Cuba, òbviament).
I fent el beure de després ens plantegem el problema, el que anomenem racisme de TN. Perquè si enlloc de Cuba hagués dit Ruanda o Senegal (amb tots els respectes i demagògia que sé que hi ha en l'afirmació), no hauria passat res. És un altre context del que es parla diferent. Però Cuba per molts vol dir Castro, vol dir unes connotacions polítiques que ara no em posaré a valorar però que generalment es veuen negativament. Però la realitat és diferent. Per nosaltres darrera Cuba hi ha una gent, unes cares, unes família, uns amics, la nostra família cubana. I aquests germans no trien on neixen. No trien el que els envolta. Però sí que lluiten per canviar-ho amb coses com el projecte. El que passa és que al nostre voltant hi ha molt valent. Valent de cap de setmana o de TN, valent progre per certes coses i no per altres. Valent que diu que no és racista però que ho és com el que més. I que sense saber-ho ho exterioritza no comprant unes roses perquè hi posa Cuba.
A tots aquests els convido que el proper juliol vinguin a un dels actes que organitzem amb els nois del projecte que ens visitaran a Barcelona i que, quan s'acabi, mirin a la cara al Luismy, al Yansel, la Nana, l'Eduardo, la Daike, la Saira, el Pito, el Manolito, la Puchucha, l'Ana Lourdes i la Yadila i els diguin que no connecten única i exclusivament per haver nascut a Cuba. Ja us dic que ells no ho entendran. Això sí, aquests valents segur que després, quan es girin, murmuraran, "ep, però jo no sóc racista, eh?"... Però no cal imaginar, que aquesta situació no passarà. No tindran collons de fer-ho.
Fotos: Desallotjament del Casal Popular de Gràcia
El migdia del 8 d'abril de 2013 els Mossos d'Esquadra han desallotjat el Casal Popular de Gràcia, al carrer Ros de Olano cantonada amb Torrent de l'Olla. Portava ocupat 11 anys.
Fotos: Desallotjament de l’edifici okupat al carrer Jesús de Gràcia
Dissabte 26 de gener em van despertar d'hora. Les unitats d'antiavalots ARRO i BRIMO dels Mossos d'Esquadra van desallotjar un immoble situat al Carrer Jesús número 11 del barri de Gràcia de Barcelona. Feia una setmana que un grup de joves s'havia instal·lat en aquest edifici abandonat, amb la intenció de convertir-lo en un nou espai autogestionat que esdevingués punt de trobada i de dinamització del teixit social del barri.
Les imatges parlen soles.
Agraïment
Agraeixo moltes coses
a aquells que no estimo.
L’alleujament amb què admeto
que són més afectes a algú altre.
L’alegria que no sóc jo
el llop de les seves ovelles.
Hi estic en pau
i sóc lliure respecte d’ells,
i, això, l’amor no ho pot donar
ni tampoc ho pot prendre.
No els espero, anant amunt i avall
de la porta a la finestra.
Pacient,
gairebé com un rellotge de sol,
entenc
allò que l’amor no entén,
perdono
allò que l’amor no perdonaria mai.
Des de l’encontre fins a la carta
no transcorre una eternitat,
sinó tot just uns quants dies o setmanes.
Els viatges plegats sempre són reeixits;
els concerts, escoltats de grat;
les catedrals, visitades;
els paisatges, clars.
I quan ens separen
set muntanyes i rius,
són muntanyes i rius
ben coneguts dels mapes.
D’ells és el mèrit,
si visc en tres dimensions,
en un espai ni líric ni retòric,
amb un horitzó autèntic i canviant.
Ni ells mateixos saben
tot el que no duen a les mans.
"No els deixo a deure res",
diria l’amor,
plantejada la qüestió.
Wislawa Szymborska
Traducció de Josep M. de Sagarra
L’home i els núvols
Tant parlar de núvol, de cloud i les coses es poden dir de forma molt senzilla...
Un home mira els núvols. Eternament
els seus ulls -els meus ulls- guaiten enlaire
els arxipèlags blancs que al cor de l’aire
es desfan i reneixen inútilment.
Lentament es transformen al grat del vent.
La seva bellesa no dura gaire,
però hi ha un núvol per cada moment.
Màrius Torres
Sessió de fotos: Un matí d’eleccions amb Artur Mas
Aprofitant les eleccions al Parlament de Catalunya del passat 25 de novembre i que el col·legi on vota el president de la Generalitat Artur Mas queda a prop de casa, vaig anar a fer unes fotos del moment en qüestió. Aquí deixo l'humil resultat.
Amb un somriure i més força que mai
"Vols vendre aigua amb sucre tota la vida o vols venir amb mi i canviar el món?". Diu la llegenda que aquesta pregunta va fer que l'any 1983 el president de Pepsi, John Sculley, abandonés la direcció de l'empresa de begudes per passar a dirigir Apple. Una pregunta, un canvi brutal. De tenir el plat a taula a jugar-te-la a anar a un Apple que en aquells temps començava a créixer i ni s'esperava arribar a ser el monstre que és ara.
Què buscava Sculley amb aquella decisió? Fàcil: sortir de la zona de confort. Parafrasejant Guardiola, Sculley era el puto amo de Pepsi. Ho tenia tot. Era un dels directius més joves dels Estats Units. Tenia fama, poder, feia les millors campanyes. Però no era feliç. No se sentia ple. I es va llençar al buit.
A tots els nivells, siguis peó o directiu, ens podem trobar que ens falta alguna cosa, que caiem en la rutina, que a l'aixecar-te al matí no ho fas amb la motivació de sempre. I cal saltar. Jo, per exemple, ho acabo de fer. eyeOS m'agrada, hi crec, però vull mirar més enllà. Continuo estant en el projecte i sent un dels responsables del miracle d'eyeOS: que se'ns conegui. Però alhora ara mateix sóc en una caiguda lliure passant-ho teta, amb tot de projectes al meu voltant. Com diuen a La Haine, però, allò important no és la caiguda, sinó l'aterratge. I en això estem. En mirar de caure de peu. Però amb un somriure i més força que mai.
Només som un peó, però al costat moralment correcte
Una de les persones que el món on sóc m'ha portat a conèixer és en Peter Sunde. Pel nom molts no el coneixereu però quan t'han fet un Simpson amb la teva cara vol dir que alguna cosa gran has tingut entre mans. En Peter va ser un dels creadors de The Pirate Bay, un motor de cerca i, alhora, rastrejador amb el qual podem buscar qualsevol tipus de contingut multimèdia per descarregar. Per fer-nos una idea de la seva magnitud va arribar a controlar una quarta part del tràfic d'Internet. Podria explicar coses que he après parlant amb ell i mil i una anècdotes viscudes, però si avui li dedico un post al blog és per compartir una reflexió seva. Fa pocs dies els tribunals suecs van confirmar que els feien culpables de facilitar l'intercanvi d'arxius i els condemnaven a un any de presó i una multa de 5 milions d'euros. El que trobeu a sota és l'escrit traduït que en Peter ha fet al seu blog sobre el tema. Llegiu-lo. I Compartiu-lo. Val molt la pena, de veritat.
Maintain. Hardline. Kopimi.
Avui hem sabut que no han acceptat la nostra apel·lació del cas The Pirate Bay a la Cort Suprema.
No estem sorpresos per això. Els casos judicials anteriors han estat plens de corrupció. De tenir el ministre de Justícia pressionat pels EUA per fer il·legal el cas de TPB, a que l'oficial de policia responsable de la investigació (Jim Keyzer) "simplement" aconseguís una feina a la Warner Brothers la setmana abans que jo passés de testimoni a sospitós, als jutges en les causes judicials que són o bé membres de mesa, o en un cas, l'actual president de la junta directiva de l'entitat sueca en pro dels drets d'autor. Estava clar per a nosaltres que la Cort Suprema de Justícia - on molts dels els jutges fan un munt de diners amb els seus propis drets d'autor - seria difícil que desestimés el cas. Tot i que la majoria de la gent volia que el cas fos desestimat. Tot i que és un dels casos més importants per a tota la UE.
Suècia parla molt sobre el tracte d'Internet. Gasten un munt de diners i temps en ajudar a activistes de tot el món. Però qui són aquestes persones que estan tan orgulloses d'ajudar? TPB ha estat un dels moviments més importants a Suècia en pro de la llibertat d'expressió, de la feina contra la corrupció i la censura. Totes les persones involucrades en TPB en algun moment han estat involucrats en tot, des de projectes de filtracions famosos a ajudar la gent a la primavera àrab. Hem lluitat contra la corrupció a tot el món. Hem promogut la igualtat d'oportunitats de les nacions pobres de tot el món. Hem aixafat el monopoli de la informació. Els nostres més propers, molts dels que han ajudat en la construcció de TPB, han estat esmentats com a possibles guanyadors del premi Nobel de la Pau. No estic presumint, estic dient això per assegurar-me que la gent entengui que estem fent el correcte. No he vist la indústria de l'entreteniment ajudar a ningú sinó a ells mateixos.
Suècia no està acostumada a la corrupció. O més aviat, Suècia no està acostumada a veure realment la corrupció que hi ha. La societat està construïda sobre la idea que tothom té alts valors morals i l'ètica en els sistemes jurídic suec. La globalització del món ha canviat. El lobby de l'entreteniment ha intimidat Suècia. I no només Suècia. Veiem això en legislacions com la SOPA, PIPA, ACTA, IPRED, IPRED2, TPP, TRIPS, només per anomenar-ne unes quantes. Totes aquestes legislacions tenen el mateix objectiu: assegurar-se que el control d'Internet va als rics que ja tenen algun tipus de control extern d'aquest.
Jo sóc només un de molts milions que m'aixeco en contra d'això. Tot i que el resultat (al qual encara no hem arribat) no és favorable per la meva situació personal, l'objectiu final pel què estem lluitant és molt més important que algunes lluites personals. Viuré sense ser ric - que és fàcil quan no ets ric ara - la resta de la meva vida. Viuré amb la sentència que m'imposaran al final - i acabaré el meu llibre. La lluita continua, amb o sense mi, jo només sóc un peó. Però almenys sóc un peó al costat moralment correcte. Em sento orgullós del que he fet i jo no canviaré la meva participació en ella de cap manera. De fet, crec que podria haver fet molt més per la lluita. I ho faré.
Avui t'animo a assegurar-te que la indústria de l'entreteniment no es beneficïi de tu mai més. Deixa de veure les seves pel·lícules. Deixa d'escoltar la seva música. Assegura't de trobar formes alternatives de cultura. He fundat Flattr.com, que permet donar suport a les persones que creen directament en lloc d'anar a través de la indústria de l'entreteniment corrupte. Fes-ho servir en solidaritat amb els creadors i amb els teus conciutadans. O inicia un competidor. Difon i participa en la cultura. Fes remix, reutilitza, usa, abusa. Assegura't que ningú controla la teva ment. Crea nous sistemes i tecnologies per evitar la corrupció. Inicia una religió. Comença la teva pròpia nació, o compra'n una. Compra un autobús. Fes-lo miques.
Actua sempre amb intenció i conserva el kopimi de línea dura.
Peter Sunde / @brokep
Som d’aquesta manera… i ens agrada
Que el cau transforma les persones no en tinc cap dubte. Fent submarinisme per la xarxa he trobat aquest text i només puc dir que quanta raó. Apunto a la llista de coses pendents escriure'n un que expliqui en primera persona el que jo sento.
Ens diuen xirucaires. Kumbes. Els despistats ens diuen boy scouts. Alguns no entenen que ens agradi dormir al bosc. Altres es sorprenen que els caps s’hi dediquin sense cobrar. I el millor de tot és que ens és igual el que es pensi. Ens agrada penjar a la motxilla la paella i la cantimplora que mai tanca bé. Ens agrada posar-nos a caminar amb les lleganyes enganxades sense saber a quina hora dinarem. Ens agraden aquelles xiruques marrons que no són gore-tex ni gore-res i que es mullen molt aviat. Ens agrada repetir mil vegades aquella anècdota que només fa gràcia als implicats.
El millor és que amb dos gomets a les galtes et disfresses. El millor és que unes manetes de sis anys facin les croquetes del sopar. El millor és quan amagues els llagrimots d’enyorança sota una gorra i algú se n’adona. El millor és embrutar-te de fang, pintura i farina al mateix temps. El millor és que el pa amb vi sucre sigui tan dolç, la riera sigui tan freda, el sac de dormir sigui tan gruixut, les piles del lot siguin tan efímeres.
Ser de cau és ser reversible. Hi ha la part de fora; la de riure i cridar, la de cantar i jugar, la d’observar i crear. També hi ha la part de dins; la de donar i rebre; la de dir i escoltar; la de descobrir i descobrir-se. L’idea de grup és fer un cim, compartir és passar-se el vol d’amanida, fer-se costat és ser-hi quan el joc de nit fa por.
Un munt d’anys multiplicats per centenars de sensacions donen un total de milers d’experiències. Són aquelles que hem viscut tots els que sabem perquè quaranta anys són tant importants i sobretot perquè ens agrada ser com som.
No fa masses dies vaig tornar a berenar pa amb vi i sucre. I sé perfectament on tinc guardat el fulard i també sé on tinc aquelles xiruques fetes caldo. I aquelles fotos que mai em canso de mirar. I és que som d’aquesta manera...i ens agrada.
Ajudem al programari lliure a guanyar el Príncep d’Astúries!
Aquesta setmana hem rebut la proposta d'unir-nos a la candidatura per tal que les Comunitats Internacionals de Programari Lliure siguin premiades amb el Premi Príncep d’Astúries 2011, en la modalitat de Cooperació Internacional.
Pels que no ho sapigueu, la Comunitat Internacional del Programari Lliure és el conjunt de persones i institucions d’arreu del món que contribueixen al programari lliure mitjançant un model col.laboratiu i obert basat en la llibertat, la compartició del coneixement, la col.laboració, la meritocràcia i el respecte als drets de autor, amb accions com el desenvolupament, divulgació, promoció, documentació, proves, organització, suport i comercialització del programari lliure. El programari lliure ha permès la generalització del coneixement i l’accés a la tecnologia a nivell mundial, eliminant barreres econòmiques, socials, culturals, idiomàtiques i geogràfiques.
Jo, de la mateixa manera que l'equip d'eyeOS i per raons òbvies, estic convençut que aquesta candidatura és mereixedora d’aquest reconeixement, i us vull demanar suport per, d’aquesta manera, afrontar de manera conjunta aquest enorme repte. Abans del 18 de març lliurarem a la Fundació Príncep d’Astúries un dossier que inclourà la descripció de la candidatura, mèrits acreditats, adhesions electròniques i rubricades, així com l’informe final de mèrits.
Què pots fer? Tens dues opcions:
* Emplenar una Adhesió Electrònica amb les dades que figuren a la web: http://www.cenatic.es/swlppa A l’esquerra hi ha un formulari. Omple’l i aporta els teus comentaris sobre la raó per la que aquesta candidatura hauria de rebre el Premi.
* Emplena una Adhesió Firmada mitjançant un document, que apareix a la mateixa web (pots modificar el que creguis oportú) i envia’l per correu postal a l’adreça indicada al propi document, o bé pots enviar l’adhesió rubricada signada electrònicament per mail, fent servir, per exemple el DNI electrònic.
Aquesta és una excel·lent oportunitat per mostrar a la societat l’existència d’un sector associat al programari lliure format per desenvolupadors, empreses, investigadors, universitats, divulgadors, gestors de comunitat, traductors … i tot un conjunt de persones i institucions associades al programari lliure capaços de col.laborar i treballar de forma unida per una forma diferent de construir programari, per un futur tecnològic millor per a tots.
Entre tots, mica en mica, podem canviar les coses!