De llibertat de premsa, de mitjans “lliures”…

Per estrelles que s’alineen, casualitats, bogeries i coses vàries, durant dos anys i mig vaig estar amb en Pau, l’Edu i en Cugat fent un programa a COMRàdio primer, La Xarxa el darrer mig any, on amb l’excusa d’emprendre parlàvem de quasi tot.
Era els dissabtes a les 15h, una mala hora, però per l’EGM i les descàrregues i reemisions de les ràdios locals sembla que algú ens escoltava. Sent sincers, seria lleig que no reconegués que vam entrar verds i vam sortir més madurets. Si explico això és perquè darrerament es parla molt de la llibertat dels mitjans i de les tendències que tenen o agafen i m’agradaria explicar la meva experiència i donar el meu punt de vista.

Tècnicament Comràdio / La Xarxa depèn de la Diputació. Vam començar el 2010 sota un mandat socialista i retallats el 2013 amb les tisores de CiU i companyia un mes després que ens diguessin que ens renovaven i que ja podíem anar pensant un format televisiu per la temporada següent. Coses (extranyes) que passen. Però el que si que és cert és que durant tot aquest temps no vam tenir mai cap mena de però amb els temes a tractar. Per part dels caps de programes que vam tenir, la Núria de José primer i el Jordi Sacristán al final, sempre vam tenir carta blanca, via lliure. Per Empenta va passar una ministra com Cristina Garmendia, algun diputat del Parlament de Catalunya, el director general de Mediapro Jaume Roures, Javier Solana, Gabriel Masfurroll, Xavier Gabriel, emprenedors, empresaris, la línia dura del sistema, podríem dir, però també Arran, Enric Duran, La Directa, Coop 57 i molts d’altres pertanyents als moviments mal anomenats alternatius que van dir veritats com punys de les que no sempre s’escolten als mitjans. I això és una cosa de la que estic orgullós. Per una part per haver donat veu a gent que no té veu als mitjans “tradicionals”, però per l’altra per haver pogut fer-ho sense cap mena de recriminació. Mai, i quan dic mai és mai, se’ns va qüestionar un convidat, un contingut o alguna cosa que s’hagués dit. I no ens vam mossegar la llengua. Ni amb un govern ni amb l’altre.

Per tot això quan es diu que de vegades es condicionen continguts als mitjans públics no sé que dir. Potser de vegades sí, però d’altres no. Jo no ho he viscut, segur que d’altres sí. Vaig tenir la sort de poder pensar i fer el programa que volia, de poder explicar i qüestionar… Potser no tot és tan fàcil com diuen ni tot és blanc o negre. De vegades ataquem mitjans sense coneixement de causa, i no és just. Al final, l’important és que ens plantegem que no existeix l’objectivitat al periodisme. I aquesta (potser) és la clau de tot el que hi passa al voltant.