Fora filtres. I de cara per canviar-ho.

Parlar de pobresa avui en dia no ens sorprèn. Que ara escrigui que hi ha 3 milions de persones (i pujant) que viuen al llindar de la pobresa als Països Catalans no deixa de ser una dada, no deixa de fer que ara pensis “Uf, quants, no?” i canviïs a un altre tema. El mateix passa amb les 2.798 persones que, segons dades oficials, estan sense llar. D’aquestes, 1.260 dormen gràcies a recursos públics o privats, 838 directament al carrer, i 700 en assentaments. No som conscients, tampoc, que a la mateixa Vila de Gràcia, per posar un exemple proper a qui escriu, hi ha infants que només mengen un àpat a l’escola i amb això passen el dia. Això suposa que els seus pares hi ha dies que ni mengen. Dades, situacions, que per quotidianes ens passen per davant i ni les veiem.

A principis de juliol un grup de cubans va visitar Barcelona. Des de Gràcia amb Cuba portem uns anys treballat amb els joves del projecte Sociocultural La Camorra , compartint experiències i metodologies, i després d’algunes visites a l’illa ara tocava, per fi, retornar la visita i que descobrissin la nostra realitat. Per tots era el primer cop que visitaven el país. Van ser per aquí sis dies, i la veritat és que van aprendre, i vam aprendre, tots de tots. Hi va haver temps pel turisme de postal, d’aparador, i pel turisme de rebotiga, aquell que no ensenyen les guies, el de sota les catifes on els de dalt amaguen la pols als convidats de fora perquè sembli que tot és net i polit. A més a més van compartir espai amb nens de casals, amb alguna parlamentària i van fer una multitudinària actuació a la Plaça del Raspall. De tot, vaja.

I la relació entre els dos paràgrafs? I què tenen en comú la pobresa i els cubans? No anem als tòpics que agraden a alguns, no. Al contrari. La darrera nit vam fer un comiat i ells ens van dir què era el que havien après. I la resposta ens va sorprendre. Havien vist que aquí hi ha pobresa. No entenien com pot ser que algú demani diners al metro per comprar medicaments. Havien vist que aquí hi ha gent sense casa. No entenien què feia algú dormint a un caixer automàtic una nit de juliol. No entenien perquè hi ha gent que ha d’ocupar per no haver de viure al carrer, com la gent de l’Armadillo. I encara menys que enlloc d’ajudar-los a tenir un habitatge el govern els vulgui fer fora. No entenien que algú els expliques que no podia fer un màster perquè no el podia pagar. O que enlloc de potenciar la sanitat pública aquí es retalli. Deien que venir els havia servit per veure allò que no volien pel seu país i els donava ànims per, malgrat ser conscients dels molts problemes de Cuba, seguir lluitant per la revolució. “Tenim poc però vivim dignament. Casa, educació, sanitat, família, feina i (sempre) un somriure. Per què volem més?”

No som (del tot) conscients del que ens envolta. Hem posat el filtre de la normalitat a la nostra vida i hi ha coses que ja no ens criden l’atenció. Que algú demani ho veiem normal. Anar a treure diners amb un sense llar dormint al costat del caixer no ens estranya. Tenim una vena als ulls i a alguns ja els va bé que hi sigui. Assimilem dades amb la mateixa normalitat amb la que repassen els morts de Síria o Egipte al telenotícies. Però aquests dies amb els cubans em van servir per donar-me un cop de realitat. Aquest passar vergonya quan ens creuàvem amb algú que demanava no m’havia passat mai, i amb raó no sabia (ni podia, ni volia) justificar la situació ni respondre la cara d’incredulitat que posaven cada cop que passava. Amb ells he après molt, aquí i allà, però potser aquesta és una de les lliçons més grans que m’han ensenyat: tenim una vena que hem de treure’ns per poder mirar el que ens envolta. Fora filtres. I de cara per canviar-ho.