Violència, la taca negra del futbol

Comparteixo un article que vol ser provocatiu. Es pot parlar de racisme al futbol o només de violència? Som-hi!

—–

Just en el moment d’acabar la primera part el delegat de l’equip local XXX sr. E.X.X. s’ha dirigit cap a la banqueta local i ha començat a colpejar amb força i els punys de les dues mans al jugador visitant X.X.X (dorsal noX). a l’altura del cap i el pit en nombroses i repetides ocasions, essent reduït i apartat pels jugadors visitants en la mesura del possible degut a la violència dels cops i l’estat d’ira del delegat local. Davant d’aquesta situació decideixo suspendre el partit. En aquest moment el sr. E.X.X s’ha dirigit cap a mi i m’ha dit “Ho sento molt, jo em faig càrrec de tot”. Això és el que recull l’annex de l’acta d’un partit de futbol sala corresponent a la categoria territorial de la Federació Catalana de Futbol (FCF) disputat el novembre de 2010 a un pavelló de Barcelona. Contràriament al que ha passat en altres casos similars aquest no ha sortit a la premsa. L’agredit no era immigrant, sinó de Gràcia. I és que, a diferència del que de vegades es vol fer creure, la violència al futbol no entén de races, ni de sexes, ni d’ideologies; només hi entén d’ella mateixa, de violència.

Situació Actual

El futbol és l’esport més arrelat al nostre país. No en va la FCF té uns 97.000 federats d’entre 5 i 70 anys i cada cap de setmana es juguen més de 2500 partits organitzats per ella. D’aquests, la gran majoria es desenvolupen sense problemes i només en queden inacabats 4 o 5 cada jornada. Unes xifres completament diferent a les de fa deu anys. Segons fonts federatives aleshores de cada 1500 partits jugats només n’acabaven 40 o 50. Què ha canviat en aquest deu anys? Ja no hi ha violència?

Avui en dia gairebé només hi ha violència verbal, mala educació. Les actes que m’arriben amb expulsats per agressions són per dir “fill de puta” i “subnormal”” Qui explica això és Manuel Owono. Ha estat àrbitre durant 20 anys i fins al passat agost era el president de la Comissió Antiviolència del comitè tècnic d’àrbitres de la FCF. Des del seu despatx del carrer Bruc de Barcelona vetllava per tal que la figura del col·legiat fos respectada als camps de futbol catalans. Afegeix que “els problemes es donen a les categories de futbol base, ja que els pares no són conscients del rol que han de jugar i perden els papers amb facilitat”. Aquest fet preocupa tant als clubs que fins tot algun ha demanat a la FCF que li tanquin el camp com a última mesura per intentar controlar una situació que se’ls escapa de les mans.

Aquesta mateixa postura recolza l’entrenador de futbol sala Ramon Vergés. Posseïdor del títol d’entrenador de nivell A i amb un llarg bagatge d’equips a l’esquena, des de sèniors fins als menuts benjamins, el temps li ha fet veure que “ara gairebé mai s’arriba a les mans i, quan passa, és molt puntual, no hi ha batalles campals”. Amb tot ho té clar: “el problema és d’educació”. En tots aquests anys n’ha viscut de tots colors i sap que no sempre cal fer res per rebre. “De vegades quan no t’ho esperes et cau una empenta o un cop de puny”. La seva feina actual de coordinador d’equips escolars serveix per reafirmar la opinió d’Owono “Hi ha pares que veuen en el seu fill a un petit Messi i no accepten que res es posi en aquest camí cap a l’èxit. Això fa que perdin els papers dia si i dia també. Més d’un cop he hagut de demanar a un pare que o calla o el faig fora de l’escola. No hem d’oblidar que parlem de nens de 7 a 12 anys!”.

Les dades, però, no semblen donar-los la raó. Segons el psicòleg de l’esport i vicepresident de la secció de psicologia de l’esport del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya, Pere Alastrué, l’agressivitat continua essent tant física com verbal. “El que passa és que la verbal és més fàcil de fer i es tolera una mica més, mentre que la física es talla ràpidament”. El que sí que creu que ha canvia en els darrers anys és el paper dels àrbitres: “actualment saben distingir quan es troben davant una situació relacionada amb el partit en sí i quan una picabaralla s’extralimita de la tensió típica del joc i surt de mara. El saber tallar les coses a temps ajuda i molt”.

Hi ha racisme?

Al cap de cinc minuts, i ja amb un ambient calmat, el delegat s’ha tornat a introduir a la pista dirigint-se al dorsal nºX amb aparent normalitat i ha començat a colpejar-lo amb els dos punys al cap. Cops molt violents i ràpids. El jugador ha quedat atordit i desorientat. Li ha seguit donant cops de puny fins que ha caigut inconscient i sense moviment al terra. Quan es disposava a colpejar-lo de nou una persona del públic ha saltat al terreny de joc i els ha separat”.

El gener de 2009, fa un any, la violència al futbol va entrar de cop a l’escena pública. En un partit de Lliga de Tercera Regional els membres de l’equip Bada-Bing van agredir als del Rosario Central, integrat per immigrants argentins. Resultat? 1 a 3 al marcador i deu membres del Rosario a l’hospital. De seguida van sortir les veus que parlaven d’una suposada violència de caràcter racista al futbol català. Entre elles hi havia la de SOS Racisme. La seva portaveu, Jose Peñín, creu que no hi ha dubte: es va tractar d’una agressió racista. “Els Bada Bing anaven al que anaven, per l’estètica que portaven i pel fet que pertanyien als Boixos Nois”. Conjuntament amb la Federació d’Entitats Llatinoamericanes de Catalunya (Fedelatina) van fer un manifest on reclamaven un enduriment de les lleis en contra del racisme i una actitud exemplar per part de la Comissió Antiviolència de la FCF envers els equips agressors.

Des de la FCF la situació es va veure de manera molt diferent. L’expresident de la comissió antiviolència, Manuel Owono, i en resposta a la petició de SOS Racisme, atribueix l’expectació creada als mitjans, “que els agrada vendre”. De fet afirma que “en aquell partit es va ajuntar la gana amb les ganes de menjar” ja que “Bada-Bing havia jugat amb altres equips i quatre d’aquests s’havien retirat del camp per evitar una baralla”. Per tot això el cas de Rosario pensa que “no era per racisme. Hi van posar ous i així va anar”. En aquest sentit ell ho té molt clar: “La violència a Catalunya no té caràcter racista. Si un àrbitre em diu: “m’han dit sudaca” el faig fora. Qui insulta vol desestabilitzar. I això també passa amb els jugadors. És el mateix que que et diguin calb o gordo”. Una declaració d’aquest tipus sorprendria si no tinguéssim en compte un detall: Owono és negre.

Jose Peñín no veu l’agressió verbal deslligada completament del racisme: “quan insulten a algú de color diuen negre encara que també sigui gordo o calb. Sempre fem referència a allò que rebutgem”. De fet, considera que al camp de futbol “hi surt la part interior de la persona. És un reflex de la societat. Si hi ha crits racistes és que hi ha racisme a la societat”, conclou. Malgrat tot, aquest darrer any SOS Racisme no ha rebut cap més denúncia per agressions o atacs racistes.

El Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya dóna la raó a la FCF. Per Pere Alastrué “en cap cas podem dir que hi ha una relació entre la violència i el racisme”, sinó que el que es busca quan s’insulta amb un component racista “és desestabilitzar, atacar el punt dèbil”. La raó per la que es recorre a la característica de negre i no de calb, per exemple, la justifica adduint al fet que “s’agafa el recurs més fàcil i evident”. El que passa és que culturalment “ridiculitzar l’ètnia en principi té connotacions negatives, però hem de veure que l’únic que es fa és descriure la persona amb allò que crida l’atenció, igual que faria un dibuixant per fer una caricatura”.

Solucions

Quan m’he acostat al jugador he vist l’estat en els que tenia el cap i la cara, completament deformats pels cops, pel que sol·licito assistència mèdica i la presència de la força pública. Un cop al vestidor el delegat local m’ha pagat, ha recollit les fitxes de l’equip local i ha marxat amb molta pressa. Després de prendre-li declaració, el jugador nºX ha estat traslladat amb una UVI mòbil a un hospital”.

Si hi ha un punt on tothom coincideix, aquest és el del camí a seguir. Des de SOS Racisme veuen molt clar que “els camps de futbol haurien de ser llocs de pedagogia i certs comentaris no haurien d’estar permesos”. El mateix pensa Manuel Owono, que passa la responsabilitat a la resta d’espectadors: “la violència a la grada s’ha d’acabar fent que els que envolten a l’agressor sancionin al que fa la gracieta. Així n’aprendria”. Tot i això defensa el fet que “la millor força pública és la directiva”, doncs “si aquesta té bona actitud la gent s’ho pensarà abans de fer res”. Diu que l’exemple de l’actitud de l’expresident del F.C. Barcelona Joan Laporta amb els Boixos Nois és una bona guia. Justament l’Ajuntament de Barcelona, conjuntament amb el Consell de l’Esport Escolar (CEEB) de la ciutat, va engegar fa dos anys la campanya Compta Fins a Tres. Aquesta pretén “que hi hagi menys agressivitat en l’esport” i per això demana “que tots plegats aprenguem a controlar els impulsos i a respectar al màxim els companys”. Fa partícips a la família i els entrenadors a “ajudar a crear un bon ambient d’amistat i respecte, i tant ells com nosaltres hem de respectar les opinions dels àrbitres ja que ells només fan la seva feina”. Ramon Vergés veu que es va per bon camí. “Des de la base és d’on s’educa i es fan les persones, i això és cosa de tots”. Malgrat les bones intencions de tots els estaments, el psicòleg Pere Alastrué va més enllà i demana una implicació directa de la societat. “Actualment es busca difondre la idea, el concepte de la violència, però amb aquestes accions no es canvia, no s’arriba a les persones”. Creu que per molta pedagogia de base que es faci cal anar més amunt, als pares, al públic. Així, demana “una campanya massiva, coordinada entre institucions i recolzada a nivell legal, lleis de debò amb un fort paper d’antiviolència”. Al seu entendre “a tothom li preocupa el tema però ningú no fa res”.

El Comitè de Competició de la Federació Catalana de Futbol ha adoptat el següent acord: “Suspendre l’auxiliar del club XXX Sr. E.X.X. per 3 anys (art. 387.5).” Els fets redactats són suficientment greus per aplicar aquesta sanció, existint informe mèdic que no deixa dubte de la violència utilitzada. Així, un cop llegit el recurs del Sr. E.X.X., aquest reconeix l’agressió al jugador i diu que vol que s’apliqui una sanció justa amb el que ha succeït. Com s’ha dit abans, els fets són especialment greus i la sanció aplicada la considerem justa i ajustada al Dret. Per tot això desestimem el recurs i confirmem íntegrament la sanció.”