Assemblearisme: transformació social a través de la construcció col·lectiva

Aquests dies es parla i s’ha parlat molt de l’assemblearisme. Per alguns és una pràctica habitual, per altres un desconegut, uns l’entenen d’una manera, altres d’una completament diferent. Parlar d’assemblearisme no és parlar de res nou. Al contrari. I per l’experiència i les vivències puc dir que t’ajuda a forjar com a persona, fa que aprenguis a expressar-te i parlar en grup, estructuris les idees i aprenguis per una banda a defensar allò en que creus, buscar-ne els arguments, i per l’altra sàpigues cedir per tal d’arribar a un consens que ajudi a evitar la votació. Perquè, sí, la base de l’assemblearisme és el consens. No es vota. És més: a l’assemblearisme la majoria pot no tenir raó. Perquè al final, i aquesta és la màgia, la decisió que es pren ha de satisfer a TOTHOM, no a la majoria. I això ni es fàcil ni és ràpid. Al contrari. Però té una cosa que estem perdent dia a dia i que costa de trobar, i es que enriqueix.

Per acompanyar aquesta reflexió recupero un article que vam publicar al Toc de Gràcia, la revista de les entitats del juvenils de Gràcia, on vam intentar explicar què entenem per assemblearisme.

L’assemblearisme és entès per a molts col·lectius, moviments socials i ideologies polítiques com a eina, i no només com a fi en si mateix. Aquesta eina es torna necessària i imprescindible per a començar a crear, des de l’aquí i l’ara, relacions horitzontals i transversals, lluitant així de forma organitzada per aconseguir una societat on totes siguem més lliures.

La seva història és llarga, amb algunes decepcions a l’esquena. Però malgrat tot, de les crisis i equivocacions, l’assemblea en sap extreure els majors aprenentatges, que ens permeten seguir avançant i recollir-ne, a poc a poc, nous fruits revolucionaris. “La resistència és un procés creatiu, resistir consisteix en crear, recrear, canviar l’estat de les coses, participar activament en el procés” (M. Foucault).

L’assemblea, com a mètode d’organització política i de resistència davant del sistema capitalista i patriarcal, ens planteja diferents problemàtiques interessants d’analitzar:

Per començar, cal fer una mirada d’allà on partim i pensar que per la transformació de la nostra societat, primer requerim d’un canvi en la nostra psicologia social i, per tant, també de l’individual; canvi d’aquells hàbits i valors, intrínsecs i característics, que ens han anat inculcant al llarg de la nostra vida (això no vol dir que hi estiguem conformes, o que no puguem ser-ne crítics, però sí que reconeixem que formen part de la nostra forma de relacionar-nos en major o menor grau). La nostra educació formal ens dirigeix cap a la reproducció de pautes i esquemes socials que van orientats a perpetuar el sistema de dominació i desigualtat actual. Ens ajudarà a superar això el fet d’afrontar l’assemblea amb una mirada i actitud positiva davant dels problemes i dificultats amb les que ens anem trobant (i no l’actitud derrotista pròpia del pessimisme més immobilitzador), al mateix temps que cal treballar el respecte mutu i la confiança com a bases de la construcció col·lectiva.

A més a més, en l’assemblearisme, també cal treballar les relacions de poder. A priori, sembla que dins de l’assemblea aquestes ja no hi han de ser; però a la pràctica diària el cert és que sí que hi són presents i el que és important, doncs, és detectar-les i minimitzar-les. Per això tenim diferents recursos que ens poden ajudar: passar la informació sobre els temes a debatre a tots els membres de l’assemblea (i que no siguin uns pocs els que la tenen, en front d’una majoria desinformada); fer d’aquesta un òrgan participatiu amb un grup de dinamització rotatiu que, per una banda, prepari dinàmiques encarades a incentivar la participació i per l’altra, moderi aquesta tot evitant que parlin sempre els mateixos; etc. Així, possiblement, aconseguim que amb el debat sorgeixin opinions col·lectives en les que tothom s’hi senti representat i per tant siguin més fàcils d’aprovar per consens. Tot emfatitzant la importància de superar l’opinió individual i pròpia enfront de l’opinió col·lectiva, que es va gestant a mesura que anem debatent i construint alternatives conjuntes.

I finalment, a l’hora de plantejar una organització política assembleària hi ha un element fonamental a tenir en compte: el temps. En la societat actual, els “tempos” de l’assemblearisme sembla que no hi tenen cabuda. Ens hem tornat éssers de l’instant, amb poca paciència i consciència de que les coses que perduren requereixen el seu temps. Per això, davant de les pressions dels mass media, que volen informació ràpida, o dels polítics jeràrquics que prenen decisions amb un obrir i tancar d’ulls, l’assemblea sovint es veu estressada i ens costa mantenir la calma. Cal caminar cap a un canvi en el valor del temps, i pensar que aquest és nostre i de ningú més, igual que la història que anem escrivint amb les nostres formes revolucionàries.