Som d’aquesta manera… i ens agrada
Que el cau transforma les persones no en tinc cap dubte. Fent submarinisme per la xarxa he trobat aquest text i només puc dir que quanta raó. Apunto a la llista de coses pendents escriure'n un que expliqui en primera persona el que jo sento.
Ens diuen xirucaires. Kumbes. Els despistats ens diuen boy scouts. Alguns no entenen que ens agradi dormir al bosc. Altres es sorprenen que els caps s’hi dediquin sense cobrar. I el millor de tot és que ens és igual el que es pensi. Ens agrada penjar a la motxilla la paella i la cantimplora que mai tanca bé. Ens agrada posar-nos a caminar amb les lleganyes enganxades sense saber a quina hora dinarem. Ens agraden aquelles xiruques marrons que no són gore-tex ni gore-res i que es mullen molt aviat. Ens agrada repetir mil vegades aquella anècdota que només fa gràcia als implicats.
El millor és que amb dos gomets a les galtes et disfresses. El millor és que unes manetes de sis anys facin les croquetes del sopar. El millor és quan amagues els llagrimots d’enyorança sota una gorra i algú se n’adona. El millor és embrutar-te de fang, pintura i farina al mateix temps. El millor és que el pa amb vi sucre sigui tan dolç, la riera sigui tan freda, el sac de dormir sigui tan gruixut, les piles del lot siguin tan efímeres.
Ser de cau és ser reversible. Hi ha la part de fora; la de riure i cridar, la de cantar i jugar, la d’observar i crear. També hi ha la part de dins; la de donar i rebre; la de dir i escoltar; la de descobrir i descobrir-se. L’idea de grup és fer un cim, compartir és passar-se el vol d’amanida, fer-se costat és ser-hi quan el joc de nit fa por.
Un munt d’anys multiplicats per centenars de sensacions donen un total de milers d’experiències. Són aquelles que hem viscut tots els que sabem perquè quaranta anys són tant importants i sobretot perquè ens agrada ser com som.
No fa masses dies vaig tornar a berenar pa amb vi i sucre. I sé perfectament on tinc guardat el fulard i també sé on tinc aquelles xiruques fetes caldo. I aquelles fotos que mai em canso de mirar. I és que som d’aquesta manera...i ens agrada.
M’és igual com vivia l’amo de Megaupload
Veig amb sorpresa com en general es va a per totes contra Megaupload. Tots hem vist fotografies del seu propietari i denúncies del luxe amb el que vivia i que ara serveixen d'armes per atacar el seu negoci. Hipòcrites. Alguns ens volen fer sentir culpables per utilitzar un servei amb el que diuen, enriquim un llunàtic. Ens volen fer creure que, a part de ser dolents i malvats per mirar sèries sense pagar, enriquim un vividor. Que si mansions, que si helicòpters, que si festes... Hipòcrites.
Hipòcrites perquè són els mateixos que parlen d'Apple sense tenir en compte les denúncies demostrades que diuen que els seus productes els fabriquen, almenys en part i segons informació de Business Insider de fa una setmana, nens de 13 anys que cobren 70 cèntims l'hora per treballar-ne 16 cada dia. En aquest cas no caldria fer reflexions? Ni criticar el seu valor a la borsa? Ni el que guanyen els accionistes? I podria parlar de més empreses.
Hipòcrites perquè d'altres ens estan fent la vida impossible amb primes de risc i informacions financeres però encara no he vist cap fotografia de les cases amb piscina, els cotxes, avions i vaixells dels directius dels nostres bancs i caixes. En aquest cas no ens ensenyen l'opulència dels que manen i adoctrinen perquè agafem una alternativa legal i ètica? Que existeix, eh?
I hipòcrites perquè ens venen com uns delinqüents i no tenen ni idea del que parlen. Perquè si vull veure una sèrie americana no tinc cap alternativa legal. He de buscar una web i trobar la versió original subtitulada, o no, que algú ha penjat. Enlloc de criticar la indústria i fer-los veure que si volguessin es podrien menjar el mercat van a pel consumidor. I ens parlen d'alternatives que ara per ara fan riure. No diré noms de serveis als que podem accedir des de casa, però no tenim un Netflix aquí. Servei americà, per cert, que si vull fer servir, pagant religiosament una cuota, he de fer-ho il·legalment, enganyant-los fent creure que em conecto des d'allà i no des de Barcelona. Lamentable. Com sempre. I així va.
Mentrestant jo, ja que m'han presentat el fundador de Megaupload, aprofitaré l'avinantesa per donar-li les gràcies. Gràcies Kim Dotcom. Sense tu no hauria pogut veure moltes sèries just després que haguéssin sortit als Estats Units. Sense tu no n'hauria pogut veure d'altres que els directius de televisions d'aquí no en van voler comprar els drets, pensant que no interessarien. M'és igual si tenies una mansió o si vas pagar els focs artificials d'Auckland quan vau celebrar el pas al 2011. De veritat que m'és igual. El problema no és teu. Si les coses anessin com han d'anar no hi hauria tanta polèmica.
Ara bé, com sempre, la culpa és nostra, que som uns delinqüents. Una vegada més.