Joordi Idees d'un enginyer / periodista que viu la tecnologia

31jul/140

Temps d’interluni

El silenci també és un atzucac
i també es diu amb silenci.

Potser
cap gest no és tan clar i tan transparent
com tu pensaves, i ara sents l’ofec
de tants gestos sobrers.

Potser el costum
t’ha convertit en aquest personatge
hieràtic i solemne que malviu
entre la por terrible a veure’s nu
i el terrible desig de despullar-se.

Miquel Martí i Pol

Filed under: General No Comments
6feb/140

De llibertat de premsa, de mitjans “lliures”…

Per estrelles que s'alineen, casualitats, bogeries i coses vàries, durant dos anys i mig vaig estar amb en Pau, l'Edu i en Cugat fent un programa a COMRàdio primer, La Xarxa el darrer mig any, on amb l'excusa d'emprendre parlàvem de quasi tot. Era els dissabtes a les 15h, una mala hora, però per l'EGM i les descàrregues i reemisions de les ràdios locals sembla que algú ens escoltava. Sent sincers, seria lleig que no reconegués que vam entrar verds i vam sortir més madurets. Si explico això és perquè darrerament es parla molt de la llibertat dels mitjans i de les tendències que tenen o agafen i m'agradaria explicar la meva experiència i donar el meu punt de vista.

Tècnicament Comràdio / La Xarxa depèn de la Diputació. Vam començar el 2010 sota un mandat socialista i retallats el 2013 amb les tisores de CiU i companyia un mes després que ens diguessin que ens renovaven i que ja podíem anar pensant un format televisiu per la temporada següent. Coses (extranyes) que passen. Però el que si que és cert és que durant tot aquest temps no vam tenir mai cap mena de però amb els temes a tractar. Per part dels caps de programes que vam tenir, la Núria de José primer i el Jordi Sacristán al final, sempre vam tenir carta blanca, via lliure. Per Empenta va passar una ministra com Cristina Garmendia, algun diputat del Parlament de Catalunya, el director general de Mediapro Jaume Roures, Javier Solana, Gabriel Masfurroll, Xavier Gabriel, emprenedors, empresaris, la línia dura del sistema, podríem dir, però també Arran, Enric Duran, La Directa, Coop 57 i molts d'altres pertanyents als moviments mal anomenats alternatius que van dir veritats com punys de les que no sempre s'escolten als mitjans. I això és una cosa de la que estic orgullós. Per una part per haver donat veu a gent que no té veu als mitjans "tradicionals", però per l'altra per haver pogut fer-ho sense cap mena de recriminació. Mai, i quan dic mai és mai, se'ns va qüestionar un convidat, un contingut o alguna cosa que s'hagués dit. I no ens vam mossegar la llengua. Ni amb un govern ni amb l'altre.

Per tot això quan es diu que de vegades es condicionen continguts als mitjans públics no sé que dir. Potser de vegades sí, però d'altres no. Jo no ho he viscut, segur que d'altres sí. Vaig tenir la sort de poder pensar i fer el programa que volia, de poder explicar i qüestionar... Potser no tot és tan fàcil com diuen ni tot és blanc o negre. De vegades ataquem mitjans sense coneixement de causa, i no és just. Al final, l'important és que ens plantegem que no existeix l'objectivitat al periodisme. I aquesta (potser) és la clau de tot el que hi passa al voltant.

Filed under: General No Comments
29jul/130

Fora filtres. I de cara per canviar-ho.

Parlar de pobresa avui en dia no ens sorprèn. Que ara escrigui que hi ha 3 milions de persones (i pujant) que viuen al llindar de la pobresa als Països Catalans no deixa de ser una dada, no deixa de fer que ara pensis "Uf, quants, no?" i canviïs a un altre tema. El mateix passa amb les 2.798 persones que, segons dades oficials, estan sense llar. D’aquestes, 1.260 dormen gràcies a recursos públics o privats, 838 directament al carrer, i 700 en assentaments. No som conscients, tampoc, que a la mateixa Vila de Gràcia, per posar un exemple proper a qui escriu, hi ha infants que només mengen un àpat a l'escola i amb això passen el dia. Això suposa que els seus pares hi ha dies que ni mengen. Dades, situacions, que per quotidianes ens passen per davant i ni les veiem.

A principis de juliol un grup de cubans va visitar Barcelona. Des de Gràcia amb Cuba portem uns anys treballat amb els joves del projecte Sociocultural La Camorra , compartint experiències i metodologies, i després d'algunes visites a l'illa ara tocava, per fi, retornar la visita i que descobrissin la nostra realitat. Per tots era el primer cop que visitaven el país. Van ser per aquí sis dies, i la veritat és que van aprendre, i vam aprendre, tots de tots. Hi va haver temps pel turisme de postal, d'aparador, i pel turisme de rebotiga, aquell que no ensenyen les guies, el de sota les catifes on els de dalt amaguen la pols als convidats de fora perquè sembli que tot és net i polit. A més a més van compartir espai amb nens de casals, amb alguna parlamentària i van fer una multitudinària actuació a la Plaça del Raspall. De tot, vaja.

I la relació entre els dos paràgrafs? I què tenen en comú la pobresa i els cubans? No anem als tòpics que agraden a alguns, no. Al contrari. La darrera nit vam fer un comiat i ells ens van dir què era el que havien après. I la resposta ens va sorprendre. Havien vist que aquí hi ha pobresa. No entenien com pot ser que algú demani diners al metro per comprar medicaments. Havien vist que aquí hi ha gent sense casa. No entenien què feia algú dormint a un caixer automàtic una nit de juliol. No entenien perquè hi ha gent que ha d'ocupar per no haver de viure al carrer, com la gent de l'Armadillo. I encara menys que enlloc d'ajudar-los a tenir un habitatge el govern els vulgui fer fora. No entenien que algú els expliques que no podia fer un màster perquè no el podia pagar. O que enlloc de potenciar la sanitat pública aquí es retalli. Deien que venir els havia servit per veure allò que no volien pel seu país i els donava ànims per, malgrat ser conscients dels molts problemes de Cuba, seguir lluitant per la revolució. "Tenim poc però vivim dignament. Casa, educació, sanitat, família, feina i (sempre) un somriure. Per què volem més?"

No som (del tot) conscients del que ens envolta. Hem posat el filtre de la normalitat a la nostra vida i hi ha coses que ja no ens criden l'atenció. Que algú demani ho veiem normal. Anar a treure diners amb un sense llar dormint al costat del caixer no ens estranya. Tenim una vena als ulls i a alguns ja els va bé que hi sigui. Assimilem dades amb la mateixa normalitat amb la que repassen els morts de Síria o Egipte al telenotícies. Però aquests dies amb els cubans em van servir per donar-me un cop de realitat. Aquest passar vergonya quan ens creuàvem amb algú que demanava no m'havia passat mai, i amb raó no sabia (ni podia, ni volia) justificar la situació ni respondre la cara d'incredulitat que posaven cada cop que passava. Amb ells he après molt, aquí i allà, però potser aquesta és una de les lliçons més grans que m'han ensenyat: tenim una vena que hem de treure'ns per poder mirar el que ens envolta. Fora filtres. I de cara per canviar-ho.

Filed under: pensaments No Comments
24abr/130

Racisme de TN i roses (o el jo no sóc racista)

Ha passat una altra vegada el dia de Sant Jordi i amb la gent de Gràcia amb Cuba hem tornat a posar-nos a vendre roses per tirar endavant el projecte d'intercanvi que tenim entre mans amb el projecte Sociocultural La Camorra de Puerto Esperanza, a Cuba. Un any més hem plantat la paradeta, i aquest any alguna cosa més que ja explicaré més endavant, i ens hem posat el barret de venedors. El més curiós és que hem venut roses solidàries però ens ha costat dir amb quina finalitat. Molta gent no és racista, no té problemes, fins que es toca Cuba. Per entendre-ho repassem el que va passar l'any passat...

23 d'abril de 2012. 9h del matí. Amb tots els bàrtuls ens plantem a Còrsega entre Rambla Catalunya i Passeig de Gràcia. Material: taula, senyera, roses i un cartell que deia "Roses solidàries amb el projecte La Camorra de Puerto Esperanza, Cuba". No és per res, però les roses eren maques. Ben embolicades amb un tros de tela d'espart quedaven resultones comparat amb les cutrades que ens envoltaven. Tot i així veníem poc. És més, hi havia gent que s'acostava i les demanava, i al veure la paraula Cuba deien, "ai, és igual, que son per Cuba, no les vull". Així de clar. I no era un. Racisme silenciós, pensament únic imposat pels mitjans.

13h. Solució dràstica: treure el cartell. Comencem a vendre. Les parades del voltant baixen preus. Nosaltres mantenim. I ens les treuen de les mans. A ells no. Diferència? Ja no hi posa Cuba. Ara només són roses solidàries. Acabem el dia amb èxit rotund i fins i tot venent-ne a l'alcalde Trias (a qui sí que expliquem que son per Cuba, òbviament).

I fent el beure de després ens plantegem el problema, el que anomenem racisme de TN. Perquè si enlloc de Cuba hagués dit Ruanda o Senegal (amb tots els respectes i demagògia que sé que hi ha en l'afirmació), no hauria passat res. És un altre context del que es parla diferent. Però Cuba per molts vol dir Castro, vol dir unes connotacions polítiques que ara no em posaré a valorar però que generalment es veuen negativament. Però la realitat és diferent. Per nosaltres darrera Cuba hi ha una gent, unes cares, unes família, uns amics, la nostra família cubana. I aquests germans no trien on neixen. No trien el que els envolta. Però sí que lluiten per canviar-ho amb coses com el projecte. El que passa és que al nostre voltant hi ha molt valent. Valent de cap de setmana o de TN, valent progre per certes coses i no per altres. Valent que diu que no és racista però que ho és com el que més. I que sense saber-ho ho exterioritza no comprant unes roses perquè hi posa Cuba.

A tots aquests els convido que el proper juliol vinguin a un dels actes que organitzem amb els nois del projecte que ens visitaran a Barcelona i que, quan s'acabi, mirin a la cara al Luismy, al Yansel, la Nana, l'Eduardo, la Daike, la Saira, el Pito, el Manolito, la Puchucha, l'Ana Lourdes i la Yadila i els diguin que no connecten única i exclusivament per haver nascut a Cuba. Ja us dic que ells no ho entendran. Això sí, aquests valents segur que després, quan es girin, murmuraran, "ep, però jo no sóc racista, eh?"... Però no cal imaginar, que aquesta situació no passarà. No tindran collons de fer-ho.

8abr/130

Fotos: Desallotjament del Casal Popular de Gràcia

El migdia del 8 d'abril de 2013 els Mossos d'Esquadra han desallotjat el Casal Popular de Gràcia, al carrer Ros de Olano cantonada amb Torrent de l'Olla. Portava ocupat 11 anys.

4feb/130

De com un gran poema rus es converteix en un segon premi d’uns Jocs Florals d’institut

Hi ha coses que sorprenen, i una és que un poema tant gran com el de Ievgueni Ievtuixenko que poso al final d'aquest post pugui arribar a ser segon premi d'uns Jocs Florals de tercer d'ESO d'un institut. Trist que un professor no se n'adoni, i pitjor que sigui un segon premi. Aquí teniu la història.

La poesia russa sempre m'ha agradat. Bé, menteixo. Les traduccions de poesia russa sempre m'han agradat. Per desgràcia no sé rus i no puc llegir en versió original. Feia temps que corria per casa un plec de DIN-A4 fotocopiats d'un llibre de poemes russos, d'aquells que fulleges cada tant però que quan realment el busques no trobes. Recordava vagament alguns versos pel que vaig fer una cerca al Google. Trobar-lo no va ser difícil. Al contrari. el que em va xocar va ser l'on: Google em va portar a una pàgina d'un institut. Concretament a la pàgina dels Jocs Florals de l'any 1999 d'un institut. I era un segon premi firmat pel pseudònim Imaginarium.

Anant a pams. Que un poema així l'hagi presentat un alumne a uns Jocs Florals no em preocupa. Al contrari. Vol dir que s'ha molestat a buscar i almenys l'ha llegit i s'ha fet un favor. El que és més dur és que un professor no se n'adoni. Però pot passar. Però el que és trist i em fa mal és que quedi segon d'uns Jocs Florals. Donaria alguna cosa per veure per un foradet la deliberació que van fer. Com que no podia anar al passat vaig enviar un mail peguntant. Aquí deixo la resposta:

T'agraïm molt aquesta informació. La veritat és que aquesta se'ns va passar tot i que aquest any concretament vam detectar que hi havia altres plagis. El problema està en que, a vegades, has de resoldre el concurs amb poc temps i és difícil poder controlar-ho tot. Segurament que aquest és un dels motius perquè actualment no fem concurs literari. Molt agraïts.

He de dir que ni entenc la resposta ni entenc el motiu pel que s'han de deixar de fer Jocs Florals. Sembla una mica la posició de sempre, el girar el cap i fer un mort el gos morta la ràbia, quan al meu entendre el que s'hauria de fer és encarar el problema i arreglar-lo. A classe amb un poema i a la vida en general.

GENT

No existeixen homes poc interessants.
Els seus destins són com històries de planetes.
Cada un és únic, sol, ell sol,
No hi ha cap altre que s’hi assembli.

I si algú ha viscut en silenci,
Feliç en el seu racó,
La seva mateixa insignificança
L’ha fet interessant.

Cadascú te un món secret, ben seu,
On s’amaga el millor instant,
On s’amaga l’hora més terrible.
Però nosaltres no en sabem res.

I si un home mor,
Mor també la seva primera nevada,
I el primer petó, i el primer combat…
Tot s’ho emporta.

Sí, queden llibres i ponts,
Màquines i teles de pintors,
Sí, moltes coses ha de restar,
Però alguna cosa fuig!

Així és la llei d’aquest joc sense pietat.
Desapareixen móns, no persones.
Els homes, pecadors i terrenals, els recordem,
Però, en realitat, què en sabíem, d’ells?

Què en sabem nosaltres, dels germans, dels amics?
Què en sabem, de la nostra estimada?
Fins del nostre pare,
Coneixent-ho tot, no en sabem res.

Se’n va la gent, no la podem retornar.
No podem fer renàixer els seus móns secrets.
I cada vegada,
Tinc ganes de xisclar davant aquesta impotència.

Ievgueni Ievtuixenko

29gen/130

Fotos: Desallotjament de l’edifici okupat al carrer Jesús de Gràcia

Dissabte 26 de gener em van despertar d'hora. Les unitats d'antiavalots ARRO i BRIMO dels Mossos d'Esquadra van desallotjar un immoble situat al Carrer Jesús número 11 del barri de Gràcia de Barcelona. Feia una setmana que un grup de joves s'havia instal·lat en aquest edifici abandonat, amb la intenció de convertir-lo en un nou espai autogestionat que esdevingués punt de trobada i de dinamització del teixit social del barri.

Les imatges parlen soles.

20gen/130

Agraïment

Agraeixo moltes coses
a aquells que no estimo.

L’alleujament amb què admeto
que són més afectes a algú altre.

L’alegria que no sóc jo
el llop de les seves ovelles.

Hi estic en pau
i sóc lliure respecte d’ells,
i, això, l’amor no ho pot donar
ni tampoc ho pot prendre.

No els espero, anant amunt i avall
de la porta a la finestra.
Pacient,
gairebé com un rellotge de sol,
entenc
allò que l’amor no entén,
perdono
allò que l’amor no perdonaria mai.

Des de l’encontre fins a la carta
no transcorre una eternitat,
sinó tot just uns quants dies o setmanes.

Els viatges plegats sempre són reeixits;
els concerts, escoltats de grat;
les catedrals, visitades;
els paisatges, clars.

I quan ens separen
set muntanyes i rius,
són muntanyes i rius
ben coneguts dels mapes.

D’ells és el mèrit,
si visc en tres dimensions,
en un espai ni líric ni retòric,
amb un horitzó autèntic i canviant.

Ni ells mateixos saben
tot el que no duen a les mans.

"No els deixo a deure res",
diria l’amor,
plantejada la qüestió.

Wislawa Szymborska
Traducció de Josep M. de Sagarra

15gen/130

Violència, la taca negra del futbol

Comparteixo un article que vol ser provocatiu. Es pot parlar de racisme al futbol o només de violència? Som-hi!

-----

Just en el moment d’acabar la primera part el delegat de l’equip local XXX sr. E.X.X. s’ha dirigit cap a la banqueta local i ha començat a colpejar amb força i els punys de les dues mans al jugador visitant X.X.X (dorsal noX). a l’altura del cap i el pit en nombroses i repetides ocasions, essent reduït i apartat pels jugadors visitants en la mesura del possible degut a la violència dels cops i l’estat d’ira del delegat local. Davant d’aquesta situació decideixo suspendre el partit. En aquest moment el sr. E.X.X s’ha dirigit cap a mi i m’ha dit “Ho sento molt, jo em faig càrrec de tot”. Això és el que recull l’annex de l’acta d’un partit de futbol sala corresponent a la categoria territorial de la Federació Catalana de Futbol (FCF) disputat el novembre de 2010 a un pavelló de Barcelona. Contràriament al que ha passat en altres casos similars aquest no ha sortit a la premsa. L’agredit no era immigrant, sinó de Gràcia. I és que, a diferència del que de vegades es vol fer creure, la violència al futbol no entén de races, ni de sexes, ni d’ideologies; només hi entén d’ella mateixa, de violència.

Situació Actual

El futbol és l’esport més arrelat al nostre país. No en va la FCF té uns 97.000 federats d’entre 5 i 70 anys i cada cap de setmana es juguen més de 2500 partits organitzats per ella. D’aquests, la gran majoria es desenvolupen sense problemes i només en queden inacabats 4 o 5 cada jornada. Unes xifres completament diferent a les de fa deu anys. Segons fonts federatives aleshores de cada 1500 partits jugats només n’acabaven 40 o 50. Què ha canviat en aquest deu anys? Ja no hi ha violència?

Avui en dia gairebé només hi ha violència verbal, mala educació. Les actes que m’arriben amb expulsats per agressions són per dir “fill de puta” i “subnormal”” Qui explica això és Manuel Owono. Ha estat àrbitre durant 20 anys i fins al passat agost era el president de la Comissió Antiviolència del comitè tècnic d’àrbitres de la FCF. Des del seu despatx del carrer Bruc de Barcelona vetllava per tal que la figura del col·legiat fos respectada als camps de futbol catalans. Afegeix que “els problemes es donen a les categories de futbol base, ja que els pares no són conscients del rol que han de jugar i perden els papers amb facilitat”. Aquest fet preocupa tant als clubs que fins tot algun ha demanat a la FCF que li tanquin el camp com a última mesura per intentar controlar una situació que se’ls escapa de les mans.

Aquesta mateixa postura recolza l’entrenador de futbol sala Ramon Vergés. Posseïdor del títol d’entrenador de nivell A i amb un llarg bagatge d’equips a l’esquena, des de sèniors fins als menuts benjamins, el temps li ha fet veure que “ara gairebé mai s’arriba a les mans i, quan passa, és molt puntual, no hi ha batalles campals”. Amb tot ho té clar: “el problema és d’educació”. En tots aquests anys n’ha viscut de tots colors i sap que no sempre cal fer res per rebre. “De vegades quan no t’ho esperes et cau una empenta o un cop de puny”. La seva feina actual de coordinador d’equips escolars serveix per reafirmar la opinió d’Owono “Hi ha pares que veuen en el seu fill a un petit Messi i no accepten que res es posi en aquest camí cap a l’èxit. Això fa que perdin els papers dia si i dia també. Més d’un cop he hagut de demanar a un pare que o calla o el faig fora de l’escola. No hem d’oblidar que parlem de nens de 7 a 12 anys!”.

Les dades, però, no semblen donar-los la raó. Segons el psicòleg de l’esport i vicepresident de la secció de psicologia de l’esport del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya, Pere Alastrué, l’agressivitat continua essent tant física com verbal. “El que passa és que la verbal és més fàcil de fer i es tolera una mica més, mentre que la física es talla ràpidament”. El que sí que creu que ha canvia en els darrers anys és el paper dels àrbitres: “actualment saben distingir quan es troben davant una situació relacionada amb el partit en sí i quan una picabaralla s’extralimita de la tensió típica del joc i surt de mara. El saber tallar les coses a temps ajuda i molt”.

Hi ha racisme?

Al cap de cinc minuts, i ja amb un ambient calmat, el delegat s’ha tornat a introduir a la pista dirigint-se al dorsal nºX amb aparent normalitat i ha començat a colpejar-lo amb els dos punys al cap. Cops molt violents i ràpids. El jugador ha quedat atordit i desorientat. Li ha seguit donant cops de puny fins que ha caigut inconscient i sense moviment al terra. Quan es disposava a colpejar-lo de nou una persona del públic ha saltat al terreny de joc i els ha separat”.

El gener de 2009, fa un any, la violència al futbol va entrar de cop a l’escena pública. En un partit de Lliga de Tercera Regional els membres de l’equip Bada-Bing van agredir als del Rosario Central, integrat per immigrants argentins. Resultat? 1 a 3 al marcador i deu membres del Rosario a l’hospital. De seguida van sortir les veus que parlaven d’una suposada violència de caràcter racista al futbol català. Entre elles hi havia la de SOS Racisme. La seva portaveu, Jose Peñín, creu que no hi ha dubte: es va tractar d’una agressió racista. “Els Bada Bing anaven al que anaven, per l’estètica que portaven i pel fet que pertanyien als Boixos Nois”. Conjuntament amb la Federació d’Entitats Llatinoamericanes de Catalunya (Fedelatina) van fer un manifest on reclamaven un enduriment de les lleis en contra del racisme i una actitud exemplar per part de la Comissió Antiviolència de la FCF envers els equips agressors.

Des de la FCF la situació es va veure de manera molt diferent. L'expresident de la comissió antiviolència, Manuel Owono, i en resposta a la petició de SOS Racisme, atribueix l’expectació creada als mitjans, “que els agrada vendre”. De fet afirma que “en aquell partit es va ajuntar la gana amb les ganes de menjar” ja que “Bada-Bing havia jugat amb altres equips i quatre d’aquests s’havien retirat del camp per evitar una baralla”. Per tot això el cas de Rosario pensa que “no era per racisme. Hi van posar ous i així va anar”. En aquest sentit ell ho té molt clar: “La violència a Catalunya no té caràcter racista. Si un àrbitre em diu: “m’han dit sudaca” el faig fora. Qui insulta vol desestabilitzar. I això també passa amb els jugadors. És el mateix que que et diguin calb o gordo”. Una declaració d’aquest tipus sorprendria si no tinguéssim en compte un detall: Owono és negre.

Jose Peñín no veu l’agressió verbal deslligada completament del racisme: “quan insulten a algú de color diuen negre encara que també sigui gordo o calb. Sempre fem referència a allò que rebutgem”. De fet, considera que al camp de futbol “hi surt la part interior de la persona. És un reflex de la societat. Si hi ha crits racistes és que hi ha racisme a la societat”, conclou. Malgrat tot, aquest darrer any SOS Racisme no ha rebut cap més denúncia per agressions o atacs racistes.

El Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya dóna la raó a la FCF. Per Pere Alastrué “en cap cas podem dir que hi ha una relació entre la violència i el racisme”, sinó que el que es busca quan s’insulta amb un component racista “és desestabilitzar, atacar el punt dèbil”. La raó per la que es recorre a la característica de negre i no de calb, per exemple, la justifica adduint al fet que “s’agafa el recurs més fàcil i evident”. El que passa és que culturalment “ridiculitzar l’ètnia en principi té connotacions negatives, però hem de veure que l’únic que es fa és descriure la persona amb allò que crida l’atenció, igual que faria un dibuixant per fer una caricatura”.

Solucions

Quan m’he acostat al jugador he vist l’estat en els que tenia el cap i la cara, completament deformats pels cops, pel que sol·licito assistència mèdica i la presència de la força pública. Un cop al vestidor el delegat local m’ha pagat, ha recollit les fitxes de l’equip local i ha marxat amb molta pressa. Després de prendre-li declaració, el jugador nºX ha estat traslladat amb una UVI mòbil a un hospital”.

Si hi ha un punt on tothom coincideix, aquest és el del camí a seguir. Des de SOS Racisme veuen molt clar que “els camps de futbol haurien de ser llocs de pedagogia i certs comentaris no haurien d’estar permesos”. El mateix pensa Manuel Owono, que passa la responsabilitat a la resta d’espectadors: “la violència a la grada s’ha d’acabar fent que els que envolten a l’agressor sancionin al que fa la gracieta. Així n’aprendria”. Tot i això defensa el fet que “la millor força pública és la directiva”, doncs “si aquesta té bona actitud la gent s’ho pensarà abans de fer res”. Diu que l’exemple de l’actitud de l'expresident del F.C. Barcelona Joan Laporta amb els Boixos Nois és una bona guia. Justament l’Ajuntament de Barcelona, conjuntament amb el Consell de l’Esport Escolar (CEEB) de la ciutat, va engegar fa dos anys la campanya Compta Fins a Tres. Aquesta pretén “que hi hagi menys agressivitat en l’esport” i per això demana “que tots plegats aprenguem a controlar els impulsos i a respectar al màxim els companys”. Fa partícips a la família i els entrenadors a “ajudar a crear un bon ambient d’amistat i respecte, i tant ells com nosaltres hem de respectar les opinions dels àrbitres ja que ells només fan la seva feina”. Ramon Vergés veu que es va per bon camí. “Des de la base és d’on s’educa i es fan les persones, i això és cosa de tots”. Malgrat les bones intencions de tots els estaments, el psicòleg Pere Alastrué va més enllà i demana una implicació directa de la societat. “Actualment es busca difondre la idea, el concepte de la violència, però amb aquestes accions no es canvia, no s’arriba a les persones”. Creu que per molta pedagogia de base que es faci cal anar més amunt, als pares, al públic. Així, demana “una campanya massiva, coordinada entre institucions i recolzada a nivell legal, lleis de debò amb un fort paper d'antiviolència”. Al seu entendre “a tothom li preocupa el tema però ningú no fa res”.

El Comitè de Competició de la Federació Catalana de Futbol ha adoptat el següent acord: “Suspendre l’auxiliar del club XXX Sr. E.X.X. per 3 anys (art. 387.5).” Els fets redactats són suficientment greus per aplicar aquesta sanció, existint informe mèdic que no deixa dubte de la violència utilitzada. Així, un cop llegit el recurs del Sr. E.X.X., aquest reconeix l’agressió al jugador i diu que vol que s’apliqui una sanció justa amb el que ha succeït. Com s’ha dit abans, els fets són especialment greus i la sanció aplicada la considerem justa i ajustada al Dret. Per tot això desestimem el recurs i confirmem íntegrament la sanció.”

9gen/130

Joves i mitjans de comunicació, una relació difícil

Comparteixo un article que vaig fer amb l'ajuda d'en Gerard Solís per la revista Toc de Gràcia, de les entitats Juvenils de Gràcia.

--
Quan obrim i fullegem un diari, escoltem la ràdio o mirem la televisió i ens trobem amb la paraula joves difícilment veurem que vagi acompanyada de quelcom positiu. Ben al contrari. Jove s’associa a coses negatives, a no fer res, al conformisme i al no moure’s. I no és així. Per què passa? L’explicació és fàcil: aquest fenòmen, que pren més força any a any, no fa més que abraçar un concepte: generalitzar. Generalitzar és el mètode que té i adopta el sistema per crear davant la gent, davant la societat, un pensament únic. Generalitzant és com s’estigmatitzen col·lectius i es fa creure a la gent el que es vol. Generalitzant es manté una separació entre el poder i la resta. Però no és el camí. Tots no som iguals. Què hi ha darrera aquest tracte?

Una única joventut?

En primer lloc ens podríem posar a qüestionar el concepte de jove. Què vol dir ser jove? Es un col·lectiu tant homogeni? No ho sembla pas. Almenys consultant una mica de bibliografia. La doctora en periodisme de la UPF i investigadora especialitzada en joventut Mònica Figueras afirma que la realitat jove és tan plural que de la mateixa manera que no es parla “d’adultesa”, no s’hauria de parlar genèricament de “joventut”; no només perquè hi ha persones joves molt diverses, sinó perquè una mateixa persona jove passa per diverses fases al llarg de l’etapa. Interessant reflexió. Però el Catedràtic de Sociologia per la Universitat de Deusto Javier Elzo va més enllà i diu que hi pot haver-hi més diferències entre dues persones joves que entre una jove i una adulta. Aleshores la pregunta és: per què els mitjans s’entesten en aglutinar, en homogeneïtzar?

Un dels motius que podem trobar és una obsessió malaltissa de buscar sempre i sense cap mena d’excepció un “qui”. Parlar d’immigrants, d’okupes, d’antisitema, i molts d’altres col·lectius és normal pels mitjans i passa molts cops per davant del què. Amb els joves passa exactament el mateix. És parlar del continent sense tenir en compte el contingut, per bé i per mal. Sense punt mig. Un “qui” que moltes vegades no aporta informació rellevant, res de bo, i que, en canvi, pot comportar el perill de l’estereotipació, sobretot si la informació té connotacions negatives. Però en el fons és el que es busca. Una altra vegada el generalitzar.

Les dades

Hi ha estudis que demostren aquest fet. Un exemple n’és un de la Universidad Complutense de Madrid de l’any 2006 on s’analitzaven 2747 noticies aparegudes en premsa i ràdio que parlaven de joves. Els resultats són preocupants. Un 32% de les noticies parlaven dels hàbits de vida saludable (botelló, salut, drogues i trànsit) i un 18% de violència, immigració, relacions familiars, el que suposa que un 50% de les noticies que tractaven el tema eren negatives. Tot això contrasta amb el 20% de les noticies que tractaven els joves relacionant-ho amb oci, cultura i temps lliure (i que eren majoritariament positives), o amb el 8 % de les noticies que giraven al voltant de l’educació formal. El sistema, vaja. Fora de tot això quedavem els que ens movem, l’associacionisme, el voluntariat i el voler canviar les coses. Arraconats i sense espai als mitjans oficials. Curiós, si més no.

Un altre estudi més proper i recent, fet el 2010 per Marcel Mauri i Mònica Figueres, recalca que el 78% de les notícies sobre joves no tenen en compte les pròpies fonts juvenils. Cal recordar que un dels principis del periodisme és tenir en compte les fonts del tema del que es parla. A més a més afegeix que la premsa privada es posiciona molt més que la pública, ja que entre el 28% i el 35% de les peces que publica sobre joves denota un posicionament del narrador. L’estudi afirma que de les 20.121 peces analitzades no hi ha cap notícia que barregi joves i violència on el periodista faci valoracions positives envers els/les joves protagonistes. És rellevant que violència, amb un 18%, sigui el concepte amb el que més es relaciona els joves.

I això, per què?

Medios atacanAnalitzant la realitat que ens envolta, i corroboran-ho amb els estudis presentats, podem afirmar que el poder utilitza els mitjans per ressaltar la seva visió, la seva manera de veure el món i remarcar la intervenció de diversos àmbits governamentals per solventar el que ells creuen que és un problema i cal canviar. No és més que consolidar un model estable de món adult, de societat capitalista i controladora que vol adoctrinar i ensenyar a un món juvenil irresponsable i inestable.

Així, i referint-nos a les dades anteriors, no ens ha d’extranyar el gran número de noticies que parlen d’oci, de consum, i que promocionen aquestes actituds com a camí a seguir. De la mateixa manera han existit fins fa poc (mercès a la crisi de sistema en la que som inmersos han minvat) campanyes on es defensava el jove ideal com aquell que demanava una hipoteca i comprava un pis per així fer front al paper que li tocava de ésser responsable. Per no parlar de l’emprenedor que fa una empresa. Els joves hem de gastar. Hem de consumir. Hem d’entrar a la roda. Pensar? De covards.

En contra, s’acostuma a donar poc espai als fenòmens associatius i als moviments de base, i a més a més socialment se’ls ha estigmatitzat amb valors negatius (com la violència) però es parla poc o gens de la relació que poden tenir en termes positius amb el compromís social. És sorprenent veure com de cara al món al tractar això es trien temes inculpatoris o anecdòtics, on els membres del col·lectiu juvenil apareixen com els responsables absoluts de tot allò dolent que passa. I els tertulians s’omplen la boca de falta de maduresa, de manca d’iniciativa… S’han mogut de veritat? Saben del que parlen? O simplement obeeixen?
Exemples de tot plegat n’hi ha molts. Podem parlar de les recents vagues d’estudiants, on incidents aïllats tapen tota la protesta, a les detencions, més de 113, arran de la vaga general del 29M, on els mitjans van centrar tota la seva atenció en webs que buscaven incriminar al jovent, estigués o no demostrada la seva participació, o fins i tot, podem repassar les noticies ja típiques del soroll a les places, disfrassant la realitat i fent creure al món que els joves no fan res de bo.

Empoderar-nos de la comunicació

La situació, vist el panorama, és complicada. Els mitjans tenen tres objectius: formar, informar i entretenir, i sobre aquests tres pilar construeixen un imaginari col·lectiu sobre el que la societat s’aguanta i vesteix el que el poder vol que sigui. Avui en dia, i gràcies a les presions, el context econòmic i polític i el sistema capitalista que ens envolta assolir els tres punts és impossible. Hi ha professionals, com el col·lectiu Mèdia.cat, que ho demostren cada setmana amb els seus articles. Però la realitat és que els joves hauríem de poder agafar responsabilitat i protagonisme en aquests mitjans. Hauriem de canviar les dinàmiques que hem vist i viscut fins ara i els mitjans i els seus professionals haurien de ser conseqüents amb els seus codis deontològics i explicar les coses des d’un punt de vista neutral, objectiu i de responsabilitat.

Dotar-nos de canals de comunicació propis, comunitaris i on el jovent siguem els protagonistes és necessari per canviar el que avui en dia s'ha consolidat coma periodisme de masses. Aquest periodisme de masses imposa una única visió de la notícia sense buscar el fons de la questió, tant sols la immediatesa.
L'autoorganització i eines com les xarxes socials són un punt de partida bàsic per dur a terme projectes comunicatius propis. Exemples d'aquest empoderament de la comunicació els trobem en :

  • melderomer.tv, col·lectiu audiovisual que s'ha consolidat a la ciutat de València com a referent dels moviments socials. S'ha dedicat a la producció audiovisual i cobertura de notícies dels moviments socials del País Valencià. Tal i com ells mateixos es defineixen, Melderomer aposta per un canvi polític i social al País Valencià, però aquest no ha de vindre d'un simple canvi de govern, sinó que ha de ser el resultat d'anys i anys de feina d'aquelles organitzacions i persones que treballen per fer un país millor. Melderomer només pretén sumar-se a tot l'entramat associatiu aportant el seu gra de sorra amb els seus mitjans, recursos i coneixements.
  • A Mallorca, l'Associació de Joves Periodistes ha estat capaç de consolidar un diari digital d'actualitat anomenat “Això és Mallorca”, diari on estableix la comunicació comptant amb la participació dels seus lectors.
  • Topatu.info, un projecte juvenil comunicatiu que ha estat capaç d'incidir en el jovent vasc i fixar-se com a referent.

Com veiem, cal establir punts de trobada entre els joves teixint ponts comunicatius per compartir notícies, aprenentatges, lluites, i que ens permeti tenir una finestra per explicar-nos front al monopoli de la comunicació paternalista i del pensament únic. És hora de posar-nos en moviment i ser nosaltres els que expliquem la nostra realitat.